Dancing with the Clown

Blowin' me away again Now you're my only friend

Una d'aquelles figures que solen apreciar els estudiosos de llegats com els dels estudis FAME de Rick Hall, o de segells com Atlantic, Vee-Jay i Stax. Jimmy Hughes va ser una veu important, tot i que no sempre se la recordi prou, del rhythm & blues i el soul de la dècada dels 60. Al costat de Hall va contribuir a definir el so de Muscle Shoals, i de passada el del southern soul. Els seus singles de l'època van ser celebrats –i ballats– pels mods i segueixen animant 'allnighters' arreu del món.

Ens ha deixat Ronald LaPread, baixista dels Commodores entre 1970 i 1986, i com a tal una peça clau de la base rítmica de la banda d'Alabama durant els seus anys daurats –amb Lionel Richie o sense–. El baix de LaPread va fer bategar pistes com "Brick House", "Easy" o "Nightshift". Ha mort tres anys després del traspàs del guitarrista Sheldon Reynolds , membre del grup durant els 80.

Una vegada vaig llegir en algun lloc que la imatge de Marilyn Monroe envelleix més lentament que els seus biògrafs. És una afirmació que sol venir-me al cap cada cop que em paro a admirar aquest pòster emmarcat, que li vaig comprar fa molts anys a un venedor ambulant als carrers de Nova York, i que des d'aleshores ha format part del meu dia a dia. Aquest matí m'he parat a observar-lo, i me l'he mirat tal com no ho havia fet mai.

Bob Dylan ha iniciat aquesta matinada a Troutdale, Oregon, una gira nord-americana que culminarà l'1 d'agost a Nashville, Tennessee. Seran 35 concerts repartits en poc menys de dos mesos, que no és poca cosa quan un acaba de fer 85 anys. Dylan ha tocat el piano, acompanyat per la mateixa banda de les campanyes recents –Tony Garnier, Bob Britt, Doug Lancio i Anton Fig-.

No se li pot demanar res més a un plàstic que arrenca amb l'aerodinàmica de la peça titular, i que referma Mike Ness com un dels pilars del punk nord-americà –del passat, del present, del que ha de venir– amb arguments de la mida de "No Way Out", "Tonight", "Partners in Crime" o "Don't Keep Me Hanging On" –podríem citar el disc sencer, de fet–.

Un d'aquells noms que no solen sortir als grans titulars, però sense els quals no s'haurien pogut escriure algunes històries de gran anomenada. El saxofonista Dick Parry es va passar dècades fent de músic de sessió i de gira per a gegants com The Who –els va acompanyar a les campanyes de 1979 i 1980–, els Violent Femmes –va girar amb ells el 2009– o Rory Gallagher –va tocar en diversos dels seus discos–. Però la banda amb la qual se'l sol associar d'una forma més estreta és Pink Floyd.

We were born before the wind We were born before the wind Also, younger than the sun As we sailed into the mystic

Ha mort Sonny Rollins, colós del saxo tenor i un dels últims supervivents de l'era daurada del jazz. Tenia 95 anys i deixa un llegat dels que expliquen corrents i gèneres musicals sencers. Coses de la vida, se n'anava la vigília del centenari d'un altre visionari com va ser Miles Davis, amb el qual s'havia foguejat a principis de la dècada dels 50, abans d'anar pel seu compte.

Es commemora avui el centenari de Miles Davis, nascut a Alton, Illinois, el 26 de maig de 1926. Un dels músics més innovadors, revolucionaris i influents del segle XX, el geni que durant ben bé dues dècades (des de la segona meitat dels anys 50 i fins ben entrats els 70) va trencar patrons i va transportar el jazz fins a paràmetres que pocs s'haurien atrevit a imaginar abans d'ell. No és una commemoració qualsevol, la d'avui.