Diumenge

BarcelonaUn trajecte d'alta muntanya com a gest rutinari per anar a l'escola. A les comunitats indígenes aïllades, el dret a l'educació es mesura en quilòmetres de fang, rius sense passos segurs i camins d'orografia perillosa. Mentrestant, les aules resisteixen en la precarietat, sostingudes per mestres que multipliquen recursos on la inversió pública arriba tard o a mitges i famílies convençudes que portar els fills a escola és un dret i una obligació.

Et pot interessar Tornar al Marroc després d'un mes malvivint a Ceuta: "No hi ha solució" L'Aisha es manté al marge, asseguda en una pedra entre la runa i les cases noves que estan en construcció. Davant seu, la comunitat del seu poble celebra un casament amazic. Tot i ser un dia de festa, els seus pensaments estan ancorats a un dolor massa profund per deixar-lo anar.

Et pot interessar Tornar al Marroc després d'un mes malvivint a Ceuta: "No hi ha solució" Base d'Andrews, Maryland, a pocs minuts de Washington D. C. Donald Trump i la seva assistent, Natalie Harp, baixen del Marine One, l'helicòpter del president dels Estats Units, per embarcar a l'Air Force Oneamb destinació a Houston. La fotografia mostra una escena molt pròpia de les rutines presidencials.

Et pot interessar El Marroc explicat als ingenus Al vaixell Winnipeg, els nens eren els únics privilegiats. La nau va embarcar l’agost del 1939 des de França rumb a Valparaíso (Xile) amb més de 2.200 republicans exiliats emparats pel poeta Pablo Neruda. Era un vaixell de càrrega que només estava pensat per a un centenar de passatgers. Els exiliats dormien a la panxa de la nau i havien de treballar per mantenir el vaixell en funcionament.

Et pot interessar El Marroc explicat als ingenus Morgan Freeman insisteix que encara no entén què té d’especial la seva veu. L’actor, guanyador d’un Oscar i de 89 anys, ha posat veu a Déu i a presidents dels Estats Units, i és el narrador de referència de molts dels documentals preferits del públic. Tot i això, continua traient importància a l’impacte del seu baríton, profund i immediatament recognoscible.

<ara-aside custom-html-modals-register="<style>.tarifa-card{text-align:center;font-family:Ringside,sans-serif;background-color:#fff;padding:24px;border:1px solid #0076a8;border-radius:16px;margin-top:24px}.tarifa-card .preu-wrapper{margin:24px 0}.tarifa-card p.p1{font-weight:800;font-size:20px;line-height:100%;margin:0 0 12px 0}.tarifa-card a.p6,.tarifa-card p.p6{font-size:14px;line-height:15px}.tarifa-card p.subtitle{font-weight:400;font-size:18px;line-height:120%}.tarifa-card...

Et pot interessar Del Joan Carles I 'campechano' a Felip VI: què ha canviat entre les monarquies d'Espanya i del Marroc? Félix Rodríguez de la Fuente va ser la veu del món salvatge per a tota una generació. Ara la seva filla petita també dedica la seva vida a explicar les meravelles de la natura, assumint el llegat del seu pare, però en un context molt diferent, tant per l'entorn mediàtic com per la situació crítica que pateix la vida natural.

Et pot interessar "El nom de 'vi negre' és de l’època franquista, quan no els agradava dir 'vinos rojos', però a Calonge n’hem dit sempre 'vi vermell'" Últimament, quan intento comprar-me un biquini, m’he d’enfrontar a la cerca i captura d’una peça cada cop més difícil de trobar: una que em cobreixi la totalitat de les natges.

Et pot interessar Delfí Vilaseca: "No tothom és Kilian Jornet, cal saber escoltar el teu cos" BarcelonaJordi Canal-Soler (Barcelona, 1977) mira un mapa i veu coses que les altres persones no poden veure. “Tot això és el triangle de la Polinèsia, que és molt gran. De Nova Zelanda a l'illa de Pasqua, Hawaii... Són distàncies gegants. Nosaltres hi veiem un mar molt gran, però els pobles locals hi veien vies de comunicació. Com si fossin autopistes a la mar”, diu.

TbilisiLa primera foto que tinc al rodet del mòbil del viatge a Geòrgia és la d'un khachapuri. La segona, la d'un khinkali. Dos noms que s'integraran ràpidament al vostre vocabulari si aneu a aquest racó del Caucas; no hi deu haver gaires restaurants les cartes dels quals no ofereixin els dos grans emblemes de la gastronomia d'aquest petit país. La cuina georgiana, que solia ser considerada la millor de la Unió Soviètica, és un dels patrimonis i un element clau d'identitat del país.