El Temps

Des de les coordenades de la crítica efectual, l’art s’hauria d’entendre pel seu impacte real i no com un objecte de culte religiós, però els nostres gestors han inventat un nou paradigma conceptual revolucionari reutilitzat i batejat com a Culturia.

En tot l’episodi de l’agressió policial en els voltants de l’estadi Martínez Valero d’Elx a un seguidor del Barça menor d’edat, tremendament revelador, hi hagué un fet especialment pedagògic. Que els mitjans de l’extrema dreta i la dreta extrema presentarien el xicot com un violentíssim provocador i agressor no cotitzava.

Una bona notícia és que Visa pour l’Image ocuparà, per primera vegada, la Llotja de Mar de Perpinyà per exposar «Le Figaro: La cultura de la llibertat des de 1826», una mostra dels dos-cents anys de Le Figaro, un diari que va néixer com a revista satírica i que prenia el nom del protagonista d’El barber de Sevilla de Pierre Beaumarchais, perquè volia ser, com ell, «satíric, enginyós i combatiu».

–El robatori del Tresor de Villena es va produir després de provocar que saltés una alarma en el poliesportiu, a l’altra banda de Villena, cosa que va allunyar la policia de la zona del Museu i els va donar temps per entrar. Això vol dir que eren lladres professionals? –Hauríem de veure què entenem per lladres professionals. En l’àmbit de la delinqüència contra el patrimoni ens ha fet molt de mal Hollywood: el lladre que sempre s’escapa.

Joan Puig i Ferreter (esquerra) i Frederic Mistral Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges El 1904 Frederic Mistral rebria el Premi Nobel de Literatura. L’any anterior el va visitar Joan Puig i Ferreter, enlluernat per la seva Mireia i emocionat per poder conversar amb el principal escriptor en llengua provençal (occità) del moment.

— A què es dedicava abans de ser llaurador i per què va decidir canviar de professió? — Soc enginyer tècnic agrícola. De l’escola vella, dels anys noranta. En aquell moment vaig muntar una empresa amb altres socis que es deia Viversilla. L’empresa va funcionar durant molts anys. Jo hi vaig treballar fins al 2020 i la van tancar l’any passat. Estem parlant de trenta anys de funcionament. Ho vaig deixar perquè el meu pare va faltar i vaig heretar molta terra.

—Per què va decidir investigar i explicar l’evolució de les associacions de víctimes a l’Estat espanyol?

El valencià Vicent Miralles és una de les veus autoritzades a l’hora de parlar del ferrocarril i les seues problemàtiques. Membre de l’Associació Valenciana d’Amics del Ferrocarril (AVAF) i de la federació espanyola d’aquest tipus d’entitats, Miralles porta més de mig segle vinculat al ferrocarril, la qual cosa li atorga una mirada panoràmica i crítica sobre l’evolució del servei. Es mostra molt crític amb la manera de comunicar la decisió però defensa algunes de les iniciatives del ministeri.

El postprocés va deixar en guaret l'independentisme català. Les principals forces — i entitats— que havien empentat per l'autodeterminació van haver d'aturar la intensitat d'anys enrere i recalcular el seu rumb estratègic.

Fa uns anys corria un lema entre l'esquerra «revolucionària» que deia allò de «cap agressió sense resposta». Doncs bé, el veïnat catalanoparlant (sobretot al País Valencià i les Illes Balears) és víctima amb relativa freqüència d’agressions verbals i físiques (el clàssic «no te entiendo, háblame en español») pel mer fet d’expressar-se en la llengua pròpia d’aquesta terra.