Is this you? As a journalist, you can create a free Muck Rack account to customize your profile, list your contact preferences, and upload a portfolio of your best work.
Claim your profile
Articles by Agustí Escandell
Els robots que venen
Un home de mirada perduda es desperta al seu llit un matí qualsevol. Un robot humanoide s’encarrega d’obrir la finestra perquè entre la claror. Atent, ajuda a incorporar-lo. Li administra la seua medicació, sense errors. Li fica les sabates i l’ajuda per arribar al bany. L’endreça, el pentina amb delicadesa. L’esmorzar ja està preparat a la taula. I després de tota l’atenció l’home respon, Gràcies. El robot contesta que no li calen les gràcies. És només la seua tasca, diu. Només una tasca.
Les afores
Quan hi ha un centre, inevitablement hi ha també una perifèria. Una zona de marge. La lògica del poder funciona d’una manera semblant. Sempre hi ha un centre des d’on es decideix, on es concentren els recursos i des d’on es dirigeix la mirada. Un nucli d’importància. I després estan les afores. Les afores no són geografia.
La distància a l’hospital no es mesura només en quilòmetres
Hi ha distàncies que no entenen d’aritmètica. Es tracta dels espais de separació que existeixen entre la ciència, les pràctiques sanitàries i els valors de la societat. Són línies, de vegades rectes, de vegades sinuoses, que allunyen el sistema sanitari de les persones, la medicina que es practica als hospitals i als centres de salut dels pacients i dels seus drets.
Carn a la sopa
A un cartell de la revista nacionalsocialista Neuer Volk es podia llegir, “Esta persona amb una malaltia hereditària costarà a la nostra comunitat nacional, durant la seua vida, 60.000 Reichsmarks. Ciutadà, estos són els teus diners”. L’acompanyava una imatge d’un home assegut visiblement afectat per una malaltia neurodegenerativa i, darrere, un home amb levita, semblant a personal sanitari de l’època, que somriu. Era Alemanya, a l’any 1937.
Benvolgut Stefan
Vivim un temps en el que podem sentir que la història es precipita. El seu curs natural, silenciós i imperceptible és ara estrepitós, violent i accelerat. I en breu, quan tornem la mirada enrere, advertirem que el que pareixia un dia més era, en realitat, la frontera cap a un nou món més vell que l’anterior, més intransigent, menys humà; un món irreparable d’on ja no podrem tornar. Però quin va ser el dia en el que creuàrem el llindar?
L’any de la crisi del sistema sanitari
Temps d’espera elevats, llits als corredors d’un hospital i urgències colapsades són alguns dels símptomes habituals per descriure la mala salut de la sanitat pública. Capçaleres als periòdics amb fotografies o experiències pròpies que són proves diagnòstiques evidents. Encara que esta vegada poden ser els últims estertors d’un sistema malalt i de mal pronòstic si no s’actua. Enguany podria ser l’any de la crisi del sistema sanitari.
Torrejón ja no està en València
En una societat com la nostra en la que conviuen una ànima liberal i una socialdemòcrata per a diferents qüestions de l’estat, la sanitat manté una forta concepció pública; més fins i tot que l’educació, en la que models privats i concertats es conceben d’una forma més natural.
Esperant a Claudio López
L’esperança és creure en una possibilitat, l’entusiasme d’una idea. Només fa uns anys l’esperança per als valencians calçava botes de futbol: Claudio López a les nits de partit davant del Reial Madrid o el FC Barcelona. La gent abraçant-se al Mestalla, als bars i a les cases. L’esperança es mesurava en pocs segons, el temps que tardava en acomplir-se una seqüència perfecta. La pilota a la vorera de l’àrea. Peu esquerre de Claudio en carrera. El silenci del suspens. El gol.
Qui ens cuidarà demà?
Qui ens cuidarà quan nosaltres ja no puguem fer-ho. Quan ens falten les paraules i les estances de casa ens resulten estranyes. Quan la família ens siga aliena. O quan la malaltia o la incapacitat ens invalide. Per començar, parlem en primera persona: no un nosaltres, els productius, i un ells, els dependents. És un problema de tots, que es parla a les cuines de casa en veu baixa i a les nits abans de dormir: què fem amb el iaio o qui es quedarà demà amb la mare.
Ernest Lluch, la sanitat i el codi postal
A Ernest Lluch se’l recorda poc. A ell li deguem una cosa tan quotidiana i excepcional a la vegada com és que t’atenguen quan estàs malalt. La idea d’una sanitat per a igualar-nos a tots en un estat de protecció social. D’una altra manera: la pàtria és poder anar al metge. Al seu mandat com a ministre de sanitat va començar a païr el sistema sanitari com el coneguem. Amb una idea transformadora asentada a la Llei General de Sanitat -amb majúscules.
L’ètica que no Ens Uneix
Costa més fer política que no fer-la. Crear un espai públic de diàleg, empatitzar, acordar, cedir i pactar que simplement ficar-se en front. És una idea de la filòsofa Hannah Arendt a La promesa de la política. La lectura és recomanable per als temps que corren. Però un altra idea és la de la política com a forma de sublimació de l'ètica, la dels principis. Casar-se només per diners sempre ha estat mal vist.
Show More
loading
Actions
Is this you?
As a journalist, you can create a free Muck Rack account to customize your profile, list your contact preferences, and upload a portfolio of your best work.Get in touch with Agustí
Contact Agustí, search articles and posts on X, monitor coverage, and track replies from one place.
Learn more about Muck Rack