Passada l’ebullició estival, hem de retornar a la pràctica de la columna dominical. Hem de tornar a escriure. Hem de pensar que l’improbable lector d’aquest article existeix de veritat. Escriure, però, és una activitat molt peculiar. Rilke advertia en les seves cartes a un jove poeta que ningú podria ajudar-lo. Ningú. Només, li deia, hi ha un mètode: “Entri a dins seu. Investigui quin motiu l’impel·leix a escriure... i a l’hora més silenciosa de la nit es faci la pregunta «haig d’escriure?».
Miquel Berga
As seen in:
El País,
The Guardian,
ARA,
Diari ARA,
Dialnet - Universidad de La Rioja,
El Punt Avui,
Regió7
Is this you? As a journalist, you can create a free Muck Rack account to customize your profile, list your contact preferences, and upload a portfolio of your best work.
Claim your profile
Articles by Miquel Berga
Ulrica
La vídua jove d’un gran personatge sol tenir problemes de reputació. Si el marit és un vell cec i la diferència d’edat és de 38 anys les malevolències es disparen. El lector lletraferit ja sospita que parlem de Jorge Luis Borges i María Kodama. O de Javier de Otárola i d’Ulrica, que és com s’anomenaven en els seus jocs privats.
El viatge
A mitjans de juliol hom pensa en el gran viatge de l’estiu, l’aventura de l’any, el destí més exòtic que l’està esperant a milers de quilòmetres de casa. Per temperar les altíssimes expectatives res millor que rellegir el més trepidant dels llibres de viatges, el llibre que Xavier de Maistre, l’aristòcrata francès, va escriure a Torí el 1794: Viatge al voltant de la meva cambra. Castigat per culpa d’un duel, Maistre va quedar confinat per ordre militar a passar quaranta-dos dies en una habitació.
Un Sharpe inèdit en català
Thomas Ridley Sharpe, Tom Sharpe, va néixer a Londres el 30 de març del 1928 i va morir el 6 de juny del 2013 a Llafranc. Va arribar a Llafranc l’abril del 1992 i el juny del 1996 va comprar una casa on va establir la seva residència definitiva. En el testament va demanar que tot el seu llegat fos custodiat formant una unitat i va designar marmessora la doctora Montserrat Verdaguer, a la qual també va demanar que escrivís la seva biografia o nomenés la persona que creies adient per escriure-la.
Rates
“Rates de claveguera!”, em deia a l’orella l’enyorat Josep Tarrés per descriure alguns gironins del seu temps. Les rates no tenen bona premsa. La seva demostrada contribució a la recerca biomèdica no ha aconseguit l’empatia dels humans. Al contrari, la presència d’un diminut ratolí pot provocar alteracions greus en gent que no es considera pas propensa al comportament histèric. Compartim ecosistema, però ens tenim escassa simpatia.
Grassos
Les complexions folgades són vistes amb un punt de menyspreu o, si l’observador és benvolent, amb certa commiseració. Sembla com si l’obès fos percebut com algú tocat per alguna deficiència evitable. En una novel·la recent, Escenaris, Toni Sala converteix dos obesos en protagonistes d’una història d’amor, passions, deliris i terrors. L’escriptor els humanitza enmig d’una trama al·lucinant, explorada amb el vigor narratiu i la prosa intensa que caracteritza la literatura de l’autor.
El Motel Empordà
65anys de l’apertura del Motel! Sis dècades i mitja de serveis ininterromputs en un menjador que només canvia segons la llum que entra pels finestrals remeten a la idea de continuïtat i tradició. El fundador, Josep Mercader, de qui celebrem el centenari, va impregnar l’establiment d’una concepció essencial: trobar l’equilibri just entre innovació i tradició. A Mercader, com al poeta Foix, l’exaltava el nou, però l’enamorava el vell.
Comiats
Pot saber un escriptor que està escrivint el seu últim llibre? Sovint, simplement, la mort de l’autor col·loca la seva obra més recent com a l’última. L’admirable Julian Barnes ha volgut estalviar-se sorpreses de darrere hora i ha publicat un llibre (Comiats) anunciant que serà la seva darrera novel·la. El títol original –Departure(s)– introdueix un matís curiós en la rica tradició del viatge com a metàfora de la vida: no és un comiat sinó una “sortida” sense “arribada”. Un viatge només d’anada.
Menys
Fer curt sol ser sempre millor que fer llarg. Si et pots estalviar una paraula abstracta de moltes síl·labes per un monosíl·lab clar i català, millor. Si et pots resistir a l’ús d’un anglicisme o un llatinisme i et conformes amb l’equivalent en la teva llengua, t’entendran més bé. En fi, si en el teu article veus la possibilitat d’escurçar, més que de marejar la perdiu, el sentit es manifestarà més precís i esmolat. En molts àmbits, menys és més.
Humor
En última instància el sentit de la llibertat està vinculat al sentit de l’humor i a la possibilitat d’expressar-lo lliurement. El riure és el reducte essencial de l’humanisme. Per això, dèspotes i dictadors no el poden suportar. Hi ha sentiments nacionals que tenen aquest atribut com una llibertat fonamental. Molts historiadors vinculen la resistència del poble anglès, quan es van quedar sols davant l’expansionisme de Hitler el 1940, a veure amenaçada la pràctica del seu sentit de l’humor.
Llistes
Hi ha gent que es fa llistes i hi ha els que anem pel món sense llista prèvia. Privats d’aquesta capacitat, no gaudim del confort i la seguretat dels que saben planificar-se la vida. Tenir la llista feta delata un tipus de pensament admirable que deu ajudar a creure que un decideix el que ha de passar o, si ho hem de dir d’una manera més solemne, que un controla el seu destí. Impressiona. Tinc dos escriptors de referència que eren addictes a les llistes.
La vida eterna
Setembre del 2025: tres homes es dirigeixen cap a una gran desfilada militar a Pequín. Tres homes a la plaça de Tiananmen a punt de veure l’espectacle de les armes. Tres homes especialment sensibles a la vida humana segons la conversa que mantenen Putin, Xi Jinping i Kim Jong-un, tres dictadors amb molts anys de poder absolut a les espatlles.
Retrato de Eileen: el talento olvidado detrás de George Orwell
GironaCuando George Orwell (1903-1950) decide viajar a Cataluña en 1936 para combatir como miliciano en la Guerra Civil y "matar fascistas", no lo hace solo. Hace pocos meses que se acaba de casar con Eileen O'Shaughnessy, una joven brillante de 30 años que lo supera en muchos aspectos formativos.
Gatsby
No hi ha en la literatura americana del segle XX una novel·la que disseccioni millor les entranyes del somni americà, ni el funcionament psicològic d’alguns rics, que la novel·la de Scott Fitzgerald El gran Gatsby. A l’escriptor, el fascinaven els diners i per això sabia posar-se a la pell dels que en tenien a cabassos.
Un príncep
Shakespeare escrivia tragèdies reials perquè la seva reina, Elisabet I, prengués nota de les conseqüències del mal govern i dels perills potencials dels que et són més propers, la família. I si no que ho preguntin al príncep Hamlet. Potser per això la reina Elisabet va morir soltera. Ara hem vist com dels papers pudents d’Epstein emergeix una patètica acumulació d’indignitat moral que afecta els més rics i poderosos del planeta.
Principis
En situacions extremes, les pròpies conviccions poden patir canvis inesperats. Diuen que Voltaire, el somriure de la raó, el racionalista que denunciava el fanatisme religiós i els principis de l’Església catòlica, va tenir una debilitat quan als 83 anys es trobava a les portes de la mort. Li van dir que hi havia un capellà a la porta que el volia veure. El moribund Voltaire (amb un toc d’ironia, això sí) es va afanyar a dir: “Feu-lo passar de seguida.
Mandra
No vull enganyar ningú: aquest article l’escric en defensa de la mandra. En què devia pensar sant Tomàs d’Aquino quan va incloure aquesta humana flaca entre els pecats capitals? Diguem, d’entrada, que els pecats –ni que siguin capitals– són pecats i no pas crims, però arrosseguen una reputació de culpabilitat vergonyosa en la cultura catòlica. Un atac de mandra abans d’aventurar-se a determinades empreses és l’indicador més fiable per entendre que no podem prendre decisions a la patacada.
Últimes paraules
Els epitafis sempre resulten interessants i queden ben documentats a la tomba corresponent. El mort ha tingut temps de pensar-hi abans de donar instruccions perquè la seva reflexió quedi gravada a la casa de repòs etern que l’espera al cementiri. La literatura dels epitafis és abundant i ben fonamentada. En canvi, documentar les últimes paraules en vida és tot un altre gènere que requereix un testimoni presencial davant del moribund. N’hi ha, és clar, que hi posen més pa que formatge.
Temps
Els canvis del calendari –ara resulta que som a l’any 2026– obliguen a pensar en el temps, en el gran enigma. Els calendaris juguen amb dígits, però només serveixen per generar la il·lusió d’alguna lògica seqüencial en la nostra percepció del temps que és la matèria de què estem fets. Per edulcorar aquest fet irremeiable, Shakespeare fa dir a Prospero, a La tempesta, que “som de la mateixa matèria de què estan fets els somnis i la nostra petita vida es tanca en un somni”. I tots contents.
Pintades
L’altre dia un reputat filòsof comentava l’interès de certes pintades. Inesperades revelacions, sobtats estímuls mentals. Pintades a les parets de la via pública i els grafits dels urinaris, és clar. En altre temps, els urinaris eren escoles de pensament. Ara ja no es practica tant l’art del grafit perquè tothom està ocupat amb les xarxes socials. El pensador va evocar unes pintades històriques que il·luminaven, en quatre paraules, una decisiva controvèrsia de la nostra Guerra Civil.
Autòcrates
Vull pensar que els Putin d’aquest món patiran el mateix cicle fatal. Comencen valents, arrogants, incapaços de digerir males notícies i només disposats a sentir el que volen escoltar. I després el poder se’ls posa a dins com un turment. Un turment i una addicció que els torna paranoics. Imaginen enemics a cada cantonada i, a poc a poc, la por se’ls menja vius. Res més atemorit que un tirà.
Veure, creure
Fa tres anys, durant les presidencials franceses, va agafar notorietat un tal Eric Zemmour que es presentava com el canvi necessari dins l’extrema dreta per substituir Marine Le Pen i tombar Macron. La seva ascensió va resultar fugaç i ara jo no sé pas on para. Zemmour, però, ens va deixar una breu afirmació que defineix els símptomes d’una època i la retòrica essencial dels populismes dels nostres dies.
Desig
El desig és un motor tan desbocat que els xinesos, sempre prudents, recomanen tallar-lo en sec: qui no desitja res, ho té tot. I si no ets capaç de tanta contenció, et fan un advertiment: vigila amb els teus desitjos perquè es poden fer realitat. D’aquí se’n deriva un famós epigrama (d’Oscar Wilde, és clar) que diu que, en aquest món, hi ha dues tragèdies. Una és no aconseguir el que vols i l’altra és aconseguir-ho...
Posteritat
Vicenç Pagès s’està convertint en un escriptor pòstum especialment prolífic. L’amic Vicenç s’agafaria aquesta afirmació com una curiosa evolució del seu estatus en el sistema literari català. D’humor (negre) d’aquesta mena no n’hi faltava pas, a l’escriptor de Figueres. La publicació de nous llibres de Pagès provoca un consol inefable a la seva mort prematura. Va morir, ara fa tres anys, sense haver arribat a la seixantena. No s’hi val, home! La posteritat, però, sembla que hi intenta posar remei.
Gats
El jove empresari que gestiona una imponent corporació internacional m’ho assegura: per a la selecció de personal, en qualsevol país, el test gairebé infal·lible és que el candidat sigui un solter que convisqui amb un gat. Solter amb gat és el perfil que millor garanteix la idoneïtat del treballador. Comprovat i experimentat, em diu. I ja et pots estalviar entrevistes de treball i tota la pesca. El test del gat, insisteix, és molt fiable.
Pagesos, pescadors
Hom ha fet àpats abundosos, pantagruèlics, en algunes cases de pagès. Els homes, caravermells, alçaven el porró amb delit i les dones presentaven l’ànec rostit que havien plomat el dia abans. Si era festa major, a la taula no hi faltava pas un capellà satisfet i un parell dels músics de la cobla. L’alegria a casa del pagès, però, era sempre continguda i si es parlava de collites apareixien inquietuds als rostres sobtadament sorruts d’aquella bona gent.
Arrogància
L’improbable lector dels meus articles ja sap que l’amic Oscar Wilde té sovint la deferència de dir-hi la seva. La companyia d’una ment brillant sempre és d’agrair. Ara, la seva arrogància estava a l’altura del seu talent. No ho dissimulava pas. Per això, quan va sortir a rebre els aplaudiments enfervorits del públic la nit de l’estrena d’El ventall de Lady Windermere, els ho va agrair amb aquestes paraules: “Estic encantat, ladies and gentlemen, de veure que els ha agradat la meva obra.
Resistir
Quan anàvem a les discoteques, de joves, el meu amic l’historiador era dels que no es movien de la barra. Aguantava fins al darrer moment, en encesa espera, per si es produïa el miracle d’alguna conversa de barra que donés resultats tangibles. Massa vergonyós per convidar les noies a ballar, s’aferrava als cubalibres tot esperant Godot. Quan li dèiem que ja tancaven, encara feia un últim intent per continuar alimentant, agònicament, les seves expectatives.
Porcs
El bevedor Churchill seria avui considerat inhàbil per dedicar-se a la política. Tanmateix ha esdevingut un referent històric i un polític admirat: l’home que va liderar l’aniquilació de l’abominable abstemi, Adolf Hitler. L’autoritat moral de l’amic Winston sempre m’ha semblat indiscutible en relació amb els animals. A ell li devem l’observació que els gossos són massa submisos i els gats, massa arrogants, però “quan et mires un porc cara a cara”, deia, “tens la sensació que et mires un igual”.
Terra de ningú
Ayuda Buscar en la ayuda Buscar en la ayuda
Mentida
Aquest personatge que és ara president dels EUA, el nom del qual no vull ni recordar, ha elevat la mentida política a nivells que només havia anticipat el bon Oscar Wilde. L’escriptor, el rei de les paradoxes, es manifestava decebut amb la decadència de l’art de la mentida. Wilde va escriure que l’única manera tolerable de mentir és la dels que menteixen “perquè sí”.
Salvador Crescenti (1903-1978)
Ayuda Buscar en la ayuda Buscar en la ayuda
El meu Quixot
A l’escola, a vegades, et poden matar un clàssic. Vaig anar a un col·legi de La Salle fins als nou anys i allà, cada tarda, a l’hora de la digestió, es practicava una estona de lectura. L’obra escollida era el Quixot de Cervantes. Un llibre extraordinari que va ser fundacional del gènere de la novel·la a l’Europa del segle XVII. La seva influència va resultar enorme en la tradició literària de mig món. Tot això jo no ho sabia.
Sexe
El lector m’excusarà si parlo d’aquesta qüestió enmig de les adverses altes temperatures que fan antipàtica qualsevol mena d’activitat física. Si ho faig, és en honor de l’inimitable Tom Sharpe. Si per atzar vostè segueix la nostra publicació germana en llengua anglesa, el mensual Catalonia Today, deu haver vist que de fa uns mesos s’estan publicant les extraordinàries memòries inèdites del genial escriptor que va viure els seus darrers anys a Llafranc.
Longevitat
No sé si per bé o per mal, cada vegada és més corrent trobar persones perfectament operatives amb edats que fa unes dècades semblaven excepcionals. La meva amiga que en té 97 m’explica, una mica emmurriada, que el seu besnet li truca cada vespre per cantar-li una mena de mantra desitjant-li que compleixi 100 anys. La bona dona ho troba ben intencionat, però em diu: “El pobre nen és molt simpàtic. Ara, a mi la seva fórmula em resulta un punt inquietant.
Perifèries
Krisztina Nemes, traductora a l’hongarès del Camí de sirga, de Jesús Moncada, ha publicat una anàlisi exemplar sobre les relacions complexes entre història i literatura, ficció i realitat, memòria i narració, a propòsit d’una de les novel·les més memorables de la literatura catalana de tots els temps. Camí de sirga es pot llegir com la crònica de cent anys d’un microcosmos a l’extrem més occidental dels dominis de la llengua catalana.
Porrons
Fa uns quants anys vaig tenir una revelació sobre l’estreta relació que mantenen la memòria del gust i la identitat nacional. Era una sobretaula amb uns col·legues acadèmics castellans. Tots havíem viscut llargues temporades en països estrangers i, en plena digestió del dinar, va sorgir el tema de la nostàlgia de determinades coses de menjar quan un porta temps fora de casa.
“"Catalan spoken"”
Temps era temps als locals d’aquest país era corrent veure-hi cartellets anunciant les habilitats lingüístiques dels empleats: “English spoken”, “On parle français”, per a tranquil·litat dels nostres turistes... Avui dia, a Barcelona i en altres indrets de Catalunya, a qui cal tranquil·litzar és als pobres ciutadans que parlem la llengua del país. Avui dia, entrar en un bar amb l’única arma comunicativa del català és una temeritat.
“Ets la Lluïsa?”
De jovenets tendim a imaginar la memòria com un calaix on guardem les nostres coses i que, en el futur, en traurem un record o un altre, a conveniència. Amb el temps tot es complica i comencem a sospitar que la memòria no és ben bé una ciència exacta, ni una font fidedigna.
Salt & Xàtiva | Miquel Berga | Opinió | El Punt Avui
Ningú no pot triar el lloc on vol néixer, però a vegades pots tenir un cop de sort. Jo mateix vaig poder néixer a Salt. És veritat que en aquest poble no hi ha catedral com a la veïna Girona, però sempre hem tingut parròquies modestes i acollidores.
L’Ajuntament de Berga obre el mandat municipal amb concòrdia política
L’Ajuntament de Berga ha estrenat aquest dilluns al vespre la nova etapa política, amb noves complicitats i equilibris de forces a la sala de plens. En un clima de voluntat d’entesa, Govern i oposició, tant PSC, com Junts i Grup Berga Independent s’han proposat estrenar un mandat de concòrdia amb acords.
La Bike Day tanca la ruta als Rasos per pedalar i fomentar la seguretat
La carretera de Berga als Rasos de Peguera ha viscut aquest diumenge la segona edició de la Berguedà Bike Day, una iniciativa del Consell Comarcal que consisteix a tanca el trànsit per a les dues rodes amb els objectius de fomentar el ciclisme segur, la convivència entre conductors i ciclistes a través del suport de les institucions i la promoció econòmica del territori.
Querido George | EL PAÍS Semanal
Para un joven estudiante catalán aquel título equívoco, Homenaje a Cataluña, resultaba irresistible y allí empezó todo. Aquí tuvimos que leerlo en ediciones manipuladas por la censura franquista hasta… ¡2003! Cosas de España. Hiciste más por Catalonia que la más cara de las campañas de promoción institucional. Cuando Doris Lessing vino a Barcelona a recibir un premio, confesó que, gracias a ti, Catalonia habitaba en su cabeza, aunque nunca hasta entonces había pisado esta tierra.
Show More
loading
Actions
Is this you?
As a journalist, you can create a free Muck Rack account to customize your profile, list your contact preferences, and upload a portfolio of your best work.Get in touch with Miquel
Contact Miquel, search articles and posts on X, monitor coverage, and track replies from one place.
Learn more about Muck Rack