Is this you? As a journalist, you can create a free Muck Rack account to customize your profile, list your contact preferences, and upload a portfolio of your best work.
Claim your profile
Articles by Vidal Vidal
Esperant els bàrbars
El món és al caire de la catàstrofe. L’hi ha portat tot de gent malhumorada”, denunciava ja a principi dels vuitanta, des del seu exili novaiorquès, en un article recollit ara amb un centenar més per l’editorial LaBreu al volum La columna, l’escriptor rus Serguei Dovlàtov, un homenàs beneït per un sentit de l’humor equiparable a la seva corpulència, de qui ja havia fet esment algun cop aquí mateix.
Tren a Chimbacalle
Març de 1897. Archer Hartman arriba al port de Guayaquil. Havia nascut 50 anys abans a Virgínia, fill d’un coronel confederat. Mesos enrere, tot jugant al billar a Nova York, un diplomàtic equatorià li havia preguntat mig en broma si voldria construir una línia de tren al seu país, que l’empresari no sabia ni on parava.
Pròxima estació: Tupigachi
El llibre que em va portar l’amic mollerussenc Jordi Pujol de l’Equador sobre el ferrocarril transandí, tingut pel de més difícil construcció del món, i a què em referia aquí dijous, ve signat per l’arqueòleg, explorador, fotògraf i cineasta alemany Karl Dieter Gartelmann, si bé sembla obra de Gabriel Garcia Márquez, no tant per l’estil literari com pel context i l’ambient (sí, ja sé que Gabo no era equatorià sinó colombià, però tot és per allà a la vora).
Pensa i ves-hi
Aquest matí, festa major del Castell del Remei. Pregó del divertit Mag Lari, a veure què es treu de la màniga.
Literatura artificial
A pesar de la meva profunda tecnofòbia i un segons que sembla bastant justificat respecte, o directament pànic, per tota mena de computadors i altres maquinetes d’entranyes misterioses (ara avisen que abans d’una dècada la Intel·ligència Artificial, per no dir Letal, ens pelarà a tots, confio almenys que també els que s’estan fent multimilionaris amb aquest invent del diable), i empès no tant per la curiositat com les presses, m’aventuro a preguntar-li al senyor Chat, de cognom GPT, una...
Mariscal de camp
Del director alemany Werner Herzog confesso que amb el temps me n’estan agradant més alguns llibres que sovint les pel·lícules, importants al seu dia pel que suposaven d’innovació temàtica i formal, però que pel meu gust no han envellit gaire bé. Només Aguirre, la còlera de Déu, Nosferatu i Fitzcarraldo em semblen dignes de la consideració, si es vol subjectiva, d’obres mestres o quasi, destinades a perdurar.
La conquesta de l’inútil
La setmana passada Werner Herzog rebia als 84 anys el premi a la trajectòria al festival de cinema de Sant Sebastià. Amb aquest motiu, a Filmin programen un cicle de l’aclamat director alemany i alhora escriptor prolífic (de la seva faceta literària me n’ocuparé d’aquí un parell de diumenges al suplement Lectura).
Celler i molí
Novetats al carrer Major d’Ulldemolins. La primera, una nova oferta gastronòmica (al requadre annex). La segona, relacionada amb l’origen etimològic d’aquell poble aturonat enmig d’una vall estesa entre la serra de la Llena i el Montsant, al límit de les Garrigues i el Priorat, si bé adscrit ja a aquesta darrera comarca.
La “meva” Sabrina Salerno
Ja falta poc. Sabrina torna dissabte al Big Ben (entendran que prefereixi escriure sobre la senyora Salerno que no sobre l’Orriols, per posar un exemple a l’atzar, aquesta segona sense senyora, distinció que no es mereix: al contrari de la ripollesa, la genovesa no té conseqüències perjudicials, sinó més aviat positives, desmentida l’ancestral amenaça capellanesca que vinculava onanisme i ceguera). Ai, 39 anys i sembla que era ahir, com passa el temps, etcètera... El 24 de novembre de 1987.
En conseqüència...
De l’auge, de moment demoscòpic, del neofeixisme amb barretina, en particular aquí a Ponent, on fa l’efecte que donarem la nota (quina vergonya, això sí que serà “posar-nos al mapa”) en temo les conseqüències i en deploro la falta de conseqüència. Conseqüències fatals pel futur del país i els seus horitzons de llibertat (el pitjor que li podia succeir a l’independentisme, ni Villarejo ho hagués ordit tan bé). Conseqüència, en singular, com a sinònim de coherència.
Terra de foc i faixes
Representa que dimarts l’estiu donarà pas a la tardor, si més no astronòmica, ja veurem si també als termòmetres, deixant enrere quasi cinc mesos d’ardor infernal, de maig a mitjan setembre, corregint la sentència popular aplicada a Lleida dels “deu mesos d’hivern i dos d’infern”, a partir d’ara “set mesos d’hivern i cinc d’infern”, i el que ens espera, si bé ja vaig apuntar aquí que queixar-se de la calorada i atribuir-la al canvi climàtic deu ser per a alguns una actitud woke, pròpia de...
Més renoms que no cases
El despoblament rural comporta la pèrdua d’un patrimoni curiós i revelador de tants aspectes de l’estreta convivència en petites comunitats on tothom es coneix –de vegades massa–, com és la diversitat dels renoms o sobrenoms familiars, sovint malnoms.
Places fresques
Autèntiques àgores vilatanes, veritables cors espirituals i pulmons verds de cada veïnat, reductes de socialització comunitària, refugis climàtics a l’ombra espessa de l’arbreda a l’estiu i amable recer on parar el sol en ple hivern, paradís de la canalla i dels vells, els primers cada dia més pocs, els segons dominant ja de forma notòria el reduït cens local fins a la seva extinció en un termini més o menys breu, aguditzant d’aquesta manera el tràgic procés segons sembla inexorable de...
Al llit del Mestrecoixo
La caseta del carrer Loreto –segons part del veïnat, Llorito– d’Ulldemolins on aquest agost vam intentar debades fugir una setmana de la calor infernal, confiant en què el poble es troba a 650 metres d’altitud, però fa l’efecte que enguany no hi havia escapatòria possible de la suor permanent per davall del cercle polar àrtic, la va heretar la mare de la Lluïsa d’una seva tia soltera i mestra d’escola que es deia Adelina, però abans era coneguda com a ca la Mònica, suposo que el nom de...
Felins i altres delícies
A La cuina catalana de fa 700 anys, Josep Lladonosa recull una recepta de gat rostit. Consti que qui va ser xef de restaurants barcelonins com el Set Portes o Les Quatre Barresinclou aquest plat una mica a contracor, per exigències del guió, tractant-se d’un tractat que tracta de gastronomia medieval, quan guisar felins no devia ser tan insòlit, sobretot en situacions extremes de guerra o misèria, tan freqüents a l’època. D’entrada, l’autor matisa que gats salvatges, no pas animalons domèstics.
Aigües braves
Això mateix, aigües braves i bastant més fresques, sobretot d’ençà que les mediterrànies han començat a bullir com cassola al forn, per dir-ho com el poeta de Gandia, a causa del canvi climàtic, uns tres graus de mitjana aquest agost per damunt dels registres habituals anteriors. Aigua dolça, per tant, millor que no pas la salada, per a més inri calenta.
Gats, gats, gats
Sabrina tornarà al Big Ben. Quasi quatre dècades després. El dissabte 3 d’octubre.
Reconceptualización de la dosis en el ejercicio físico: Contexto socioeducativo en la promoción de la salud.
español La relación entre ejercicio físico y salud ha sido ampliamente reconocida, aunque frecuentemente simplificada en el discurso social mediante su identificación con la práctica deportiva. Este trabajo propone una reconceptualización de dicha relación a partir de dos ejes complementarios: la dosificación fisiológica del ejercicio y el contexto socioeducativo en el que se desarrolla la práctica.
Potatges, paisatges, homenatges
Partint de la premissa de la cuina d’un país com el seu paisatge a la cassola, atribuïda a Josep Pla, per més que alguns experts neguen que ho hagués escrit mai, si més no literalment, llegeixo amb gust i profit, tal com s’escau a un manual gastronòmic, La cuina catalana de fa 700 anys, publicat per Viena, del veterà xef i investigador alguarienc Josep Lladonosa, que aplega receptes procedents de dos compendis dels segles XIV i XV sobre l’art dels fogons a casa nostra, com són el manuscrit...
Potatges i confits
Déu tanca una porta però obre una finestra.
Salsa de soja
Molta capital de Ponent, però Lleida sembla cada cop més una població oriental. Entre basars xinesos, comerços de mòbils i bars regentats per oriünds de l’altra punta de la ruta de la seda, restaurants de cuina cantonesa i nipona, centres de ioga, locals de manicura vietnamites... i ara aquest megabufet d’especialitats coreanes als Camps Elisis.
Descobreix la història amagada darrere d'un castell envoltat d'oliveres
Enmig d'un paisatge garriguenc dominat per oliveres, ametllers i cereals, s'alça majestuós el castell de la Floresta, un imponent edifici medieval que data del segle XIII. Aquesta fortificació, situada a tan sols quatre quilòmetres de les Borges Blanques, ha estat testimoni silent de la història de la comarca, passant per les mans de diverses famílies nobles al llarg dels segles.
Cireres i el joc més bonic
Al mercat hi ha de tot, proclama un cartell publicitari referit a l’ambulant que cada dimecres se celebra a l’ombrejada placeta de Bell-lloc. En realitat mitja dotzena de parades i una furgoneta en què es van daurant uns quants oliosos pollastres a l’ast, que potser ni la flama caldria, per anar-los rostint, amb les immisericordes calorades d’enguany.
Eclipsi amb “expats”
L’eclipsi d’avui fa una setmana i un dia (tots els eclipsis tenen vuitada) el vaig veure a Ulldemolins, al turó de les Sarroges, vora la pista de Prades, en companyia de l’Adele, una italiana d’ulls preciosos de color verd oliva filla de Vinci, a la Toscana, vila natal del gran Leonardo, el geni renaixentista autor justament d’un estudi sobre l’observació d’eclipsis solars inclòs al Codex Trivulzianus.
Traficant de coca
Cadascun dels quatre dissabtes de juliol (sort que és l’últim any, em promet la Lluïsa) m’haurà tocat d’anar a migdia, amb aquelles calors inhumanes, fins al forn Macià de Sidamon, per recollir la coca de recapte, que allà fan gustosa i bé de preu, per als convidats a actuar a la nit en els quatre concerts del festival Bell-folk (abans i després, també esforçar-me posant i traient cadires plegables de la plaça, i a darrera hora desenroscar una per una tres o quatre dotzenes de bombetes...
Tulipa de nata
Si el primer tarifari d’un bordell italià de què em feia ressò aquí el darrer dia, amb referència a la pel·lícula Amarcord, i abans al festival folk de Bell-lloc, que l’amic Sisco Farràs em mostrava al seu atapeït arxiu de Salàs, corresponia a 1923, el segon, també amb la foto d’una de les empleades del negoci a pèl enmig del cartell de cartró reforçat, data ja de 1937.
El parc Samà, un racó idíl·lic amagat a la Costa Daurada
A tan sols 15 minuts de Salou, el parc Samà de Cambrils és un autèntic tresor que val la pena descobrir durant les vacances a la Costa Daurada. Construït el 1881 com a residència de repòs del marquès de Marianao, Salvador Samà, aquest indret evoca la seva estimada illa de Cuba gràcies al talent del mestre d'obres Josep Fontseré i la col·laboració d'un jove Antoni Gaudí.
El preu del plaer
Una deliciosa versió per a contrabaix, guitarra, acordió i violí de l’entranyable melodia de Nino Rota que Federico Fellini va triar com a banda sonora de la pel·lícula Amarcord, a càrrec del grup gironí La Puntual, posava el floró a l’últim dels quatre concerts d’enguany (i potser per sempre, segons com vagin les municipals del maig), al festival Bell-folk celebrat els tres darrers juliols a Bell-lloc d’Urgell.
Calor, color, claror
Posem llum a la foscor... i color a la calor. Veient per exemple la mostra artística amb què cada estiu ens refreda mirada i esperit Josep Ramon Segura a la galeria Indecor.
Aquells raviolis de llamàntol...
Si dijous m’acomiadava amb un sentit plany per la mort de Dolors Bertran, mestressa de l’hotel Bertran de Salàs, amb les portes tancades ja fa un parell d’estius, em temo que de forma definitiva, almenys respecte al menjador (potser hi reobrirà el servei d’habitacions, però no és el mateix, si més no per als que amb l’edat comencem a preferir una taula ben parada a les temptacions d’un llit ample, encara que no sigui el domèstic), avui tinc el goig d’anunciar que L’Era del Marxantde la...
Obres completes
Al funeral de Josep Vallverdú a l’antic convent balaguerí de Sant Domènec vaig trobar passejant pel claustre (meravella gòtica una mica descuidada, amb tot aquell herbassar al centre, inadmissible en un monument de tanta categoria) el poeta Miquel Trilla, que em va remetre a una làpida vora la porta amb una oració de sant Francesc: “Senyor, feu de mi un instrument de pau, que on hi hagi odi hi posi amor...” Just el contrari dels trumpistes amb estelada –per dissimular– que segons les...
Un mal negoci (per a tots)
Veient venir que més d’hora o més tard no podrem escapar de la doble plaga d’un clima infernal i del feixisme galopant, diumenge amenaçava (és un dir, tothom quina por!) en exiliar-me a l’apartament de Cambrils si la Santa Aliança guanya les pròximes eleccions a les terres de Lleida, fugint de l’oprobi col·lectiu i d’una majoria de conciutadans que em costarà de reconèixer (i a mi comptar-me entre ells). En fi, tampoc no cal dramatitzar. Un exili daurat a la Costa Daurada.
Plora per ell, Argentina
La nit de diumenge, 19 de juliol, el millor futbolista de la història, des de com a mínim l’edat de bronze, no va poder impedir que als carrers de Lleida es tornessin a sentir els crits de “¡Viva España!” que hi havien ressonat en la mateixa data noranta anys abans, per sort ara per un motiu diferent, i en principi incruent, segons llegia tot just el matí anterior, a la segona tramesa del magnífic reportatge sobre el cop d’estat feixista de 1936 que acabaria desganant la nació, i també la de...
La plana en flames
Onada rere onada, un autèntic oceà de calor. Encara que queixar-se’n deu ser una actitud woke, als ulls dels negacionistes del canvi climàtic admiradors de Trump, Musk, Netanyahu, Milei i companyia que segons els sondejos –l’últim a càrrec del CEO, fa deu dies– s’imposarien ara mateix a les urnes en aquestes planes occidentals, d’una roentor més que no tropical, ja infernal. De manera que potser ens mereixem els màxims històrics que patim. Càstig diví? Bé, el Papa ha condemnat la xenofòbia.
Si vols viure bé
Llegia en aquest diari fa un parell de setmanes que Balaguer és la capital de comarca amb els pisos més barats de Catalunya, segons un estudi recent del portal Idealista, nom curiós i potser una mica contradictori per a un negoci tan prosaic com el de compravenda de béns arrels. Diu que el metre quadrat hi costa 732 euros, menys de la meitat de la mitjana a la demarcació de Lleida. Just per darrere a la llista de suposades gangues construïdes, Cervera i Tremp.
Reus-León-Astorga
Dies enrere, parlant del cuiner Josep Bullich, fill d’Oliana, mort el passat 29 d’abril, enumerava alguns plats que havia introduït a la carta del barceloní hotel Gala amb denominacions complicades de traduir al castellà, per tal d’esquivar la censura franquista que prohibia que hi constessin en la parla del país, com ara “conill al llampec”.
En bona companyia
Fa un parell de setmanes el ple de la Paeria aprovava l’adhesió de Lleida al Camí Ignasià, una ruta de pelegrinatge en el fons més turística que no pietosa, igual que el Camí de Sant Jaume, traçats si fa no fa en paral·lel a través de la plana ponentina, si bé en direcció oposada.
Corriols i Orriols
Res no hi ha al defora que no sigui abans dins nostre, advertia a Los cuarteles de la memoria l’admiradíssim Xuan Bello, el poeta, narrador i assagista en llengua asturiana mort als 60 justos el passat estiu. En un llibre posterior, La neu i altres complements circumstancials, traduït al català per Adesaiara amb dues obres seves més, aborda el fet de viatjar, que ell practicava amb assiduïtat i així ho consignava per escrit. “El viatge com a ritu ja no existeix”, sentencia.
De seques i de verdes
Això que ara anomenem edatisme, consistent a discriminar per raons d’edat, o a fer-ne befa o menyspreu, és un mal que ve d’antic, tot i que antany no era percebut com a tal, ni per suposat se’n deia així. Ho constato a la novel·la L’hereu Noradell, de Carles Bosch de la Trinxeria, que Barcino recupera a la Biblioteca de Clàssics Catalans, editada i introduïda per Josep Camps, il·lustre miralcampí adoptiu.
La pell de la ciutat
La Diputació de Lleida va adquirir en 2005 una casa tocant del seu palau per ampliar les dependències.
Conill al llampec
Coincidint amb el primer aniversari del Pacte Nacional per la Llengua, el president de la Generalitat anunciava fa poc la creació d’una oficina per protegir els drets lingüístics de la ciutadania, s’entén que sobretot catalanoparlant, el col·lectiu –ja minoritari al conjunt de Catalunya– que més motius acostuma a tenir de queixa, començant per cada cop que al propi Molt Honorable se li escapa Lérida.
IA de reg
Fa poc glossava aquí el llibre Plantem cara, de Joan Solà, arran de la concessió a Bell-lloc dels premis anuals de narrativa que porten el seu nom. Es tracta d’un compendi d’articles publicats abans a l’Avui en el decurs de la llarga i profitosa col·laboració regular de l’il·lustre bell-lloquí al referit diari, fins quasi el moment de la seva mort, en 2010.
IA de reg
Fa poc glossava aquí el llibre Plantem cara, de Joan Solà, arran de la concessió a Bell-lloc dels premis anuals de narrativa que porten el seu nom. Es tracta d’un compendi d’articles publicats abans a l’Avui en el decurs de la llarga i profitosa col·laboració regular de l’il·lustre bell-lloquí al referit diari, fins quasi el moment de la seva mort, en 2010.
Estómacs sense fronteres
Alguns estem vivint aquestes setmanes amb el cor partit i el cap fet un embolic.
Llengües sense fronteres
El relat de la nena Asmae Soussi, guanyadora del segon premi en el grup de cinquè i sisè de primària al XXI Concurs de Narrativa Breu i Dibuix “Joan Solà”, concedit la setmana passada, es titula Ganes de parlar català i explica l’experiència de deixar fa poc més d’un any el seu poble muntanyenc en què s’expressen en àrab darija per traslladar-se a Bell-lloc d’Urgell, “on no coneixia ni entenia ningú”.
Plantar cara
Dissabte passat es lliuraven a la biblioteca de Bell-lloc que porta el seu nom els guardons del XXI Concurs de Narrativa Breu i Dibuix “Joan Solà”, l’eminent filòleg nascut a la simpàtica vila pladurgellenca en 1940 i mort a Barcelona setanta anys després.
Palau de la Paeria
Soc tan viciós, i ara no se m’esverin, perquè vull dir de lletra impresa, sovint en versió masoquista, però bé cal estar al cas del pensament dels rivals, si és que pensen, que fins i tot cada setmana m’empasso l’homilia als fidels en aquest diari (bé, almenys un cop d’ull, depenent de l’assumpte, que acostuma a ser sempre el mateix, un autor gens versàtil, amb interessos temàtics limitats) que signa, i suposo que escriu, el senyor Xavier Palau, cap de l’oposició a la Paeria pel Partit Popular.
Houston? Tenim un problema
Això sembla Mart. O el desert de Chihuahua, a Texas. Temperatures extremes. Rècords històrics de fins a 38 graus, quan encara és primavera. Al maig, cada dia un raig... però no pas d’aigua de pluja, sinó de foc, de suor. Ja fa dues setmanes que em vaig banyar al mar. Una immersió ràpida, entrar i fora, només per poder-ne presumir aquí, però la gesta resulta significativa del vigent desgavell meteorològic, malgrat que hi hagi negacionistes del canvi climàtic.
Sang de roses
Em fa gràcia (bé, en realitat bastanta pena), que Santiago Abascal, cabdill de VOX, rebategés el seu contrincant en campanya a les recents eleccions d’Andalusia, president d’aquella comunitat pel PP i tot indica que repetidor en el càrrec amb els vots dels ultres, Juan Manuel Moreno Bonilla, com a Moruno Bonilla. Quin joc de paraules tan enginyós, i això que el fatxa sembla home de poques llums. Un acudit digne de Bertín Osborne o Los Morancos, ambaixadors de l’acreditat sentit de l’humor andalús.
Show More
loading
Actions
Is this you?
As a journalist, you can create a free Muck Rack account to customize your profile, list your contact preferences, and upload a portfolio of your best work.Get in touch with Vidal
Contact Vidal, search articles and posts on X, monitor coverage, and track replies from one place.
Learn more about Muck Rack