Àngels Andreu

Escaneges la targeta d’embarcament, i accedeixes al circuit de cintes. A vegades, tinc la sensació que som porquets entrant a l’escorxador. Tot flueix, sense sobresalts, perquè la «carn» –nosaltres– continuï sent bona. Si fa falta, amb música ambiental per suavitzar la submissió. Són les set del matí, però el trànsit ja és intens. Ho és des del mes de maig, quan l’Illa va registrar un 10% més de visitants que l’any passat.

Fa uns dies, vaig assistir al passe del documental i posterior col·loqui «I a nosaltres, qui ens cuida?», organitzat per l’ajuntament de Maó i l’entitat Andiara. Aquest projecte neix de la necessitat de visibilitzar i denunciar la vulneració de drets i les condicions de precarietat laboral que pateixen moltes dones migrants que cuiden persones majors.

En el món de l’audició, per entendre —que no és el mateix que sentir— hi ha una llei física que sempre s’ha de complir. Per comprendre una conversa en un entorn amb renou, és imprescindible que la veu de l’orador estigui entre 6 i 8 decibels per damunt del soroll de fons. Per davall d’aquest marge, el missatge es distorsiona i es confon. I si la diferència entre la renou ambiental i la veu és de 0 dB, és a dir, si tots dos sons tenen la mateixa intensitat, el missatge directament no s’entén.