David Moreu

Es un miércoles por la noche de finales de agosto a la hora bruja y la Rambla de Barcelona luce con todo su esplendor decadente, como una serpiente venenosa que muda de piel por enésima vez, siempre inmune al ajetreo de la gente que la pisa sin rumbo aparente y sin apenas memoria histórica. Puede que este sea su secreto para no perder la cordura en estos tiempos tan convulsos que nos ha tocado vivir, con la inmediatez de las redes sociales y el polvo gris asomando bajo los adoquines.

És un dimecres a la nit de finals de juliol, a l’hora bruixa, i la Rambla de Barcelona llueix amb tot el seu esplendor decadent, com una serp verinosa que muda de pell per enèsima vegada, sempre immune al tràfec de la gent que la trepitja sense rumb aparent i gairebé sense memòria històrica. Potser aquest és el seu secret per no perdre el seny en aquests temps tan convulsos que ens ha tocat viure, amb la immediatesa de les xarxes socials i la pols grisa eixint sota els llambordins.