La Mira

Vallbona de les Monges, enclotat a la vall del riu Maldanell, afluent del Corb, és un poble de l’Urgell que és fonamentalment conegut perquè, aixecat sobre un petit puig que davalla fins al riu, hi reposa el monestir cistercenc femení de Santa Maria, el més important de la dotzena que l’orde té repartits per Catalunya. El cenobi forma part de la Ruta del Cister, que es fa a peu o en bicicleta i connecta el monestir vallboní amb els de Poblet i Santes Creus.

Vallbona de les Monges, enclotat a la vall del riu Maldanell, afluent del Corb, és un poble de l’Urgell que és fonamentalment conegut perquè, aixecat sobre un petit puig que davalla fins al riu, hi reposa el monestir cistercenc femení de Santa Maria, el més important de la dotzena que l’orde té repartits per Catalunya. El cenobi forma part de la Ruta del Cister, que es fa a peu o en bicicleta i connecta el monestir vallboní amb els de Poblet i Santes Creus.

Amb sort, alguns de tots els que afortunadament per a nosaltres ens llegiu i observeu les fotos del Jordi Borràs deveu haver vist el quadre original La masia, de Joan Miró, exposat a la National Gallery of Art de Washington, el museu nacional d’art dels Estats Units.

Blog Del 19 de setembre al 3 d’octubre aconsegueix la teva subscripció anual amb un 25% de descompte Diuen que la realitat, sovint, supera la ficció, però a LA MIRA fa vuit anys que comprovem que les històries reals i properes són les que ens deixen empremta. Aquest 19 de setembre celebrem vuit anys descobrint-te noves històries, nous personatges imprescindibles del nostre país i noves maneres d’observar i d’explicar una realitat cada vegada més complexa.

De petita, a l’escola, a la Mercè li deien que acabaria vivint a la muntanya amb cabres. Havia crescut a Barcelona, però la ciutat mai no li havia fet gaire el pes. Sempre havia estat més de natura, d’animals, de passar hores fora. Ara té vint-i-dos anys i aquella broma s’ha acabat complint a mitges: des del gener viu aquí, al mig del Montseny. No hi ha cabres, però sí prismàtics, caixes niu i dies sencers de camp.

Blog Magda Gregori conversarà amb Josep Maria Nadal, catedràtic emèrit d’història de la llengua a la Universitat de Girona, en un acte celebrat a la carpa de l’APPEC el 22 de setembre a les 18 h LA MIRA participarà en La Setmana del Llibre en Català el pròxim 22 de setembre en el marc de La Revisteria, l’espai impulsat per l’APPEC editors de revistes i digitals que reuneix més de 200 capçaleres de revistes i mitjans digitals en català i que s’ha consolidat com un punt de trobada per als...

De les prop de mil set-centes espècies exòtiques que han arribat l’última dècada a Catalunya, tan sols una quarantena ho han fet sense intervenció humana. Aquesta dada, recollida pel projecte EXOCAT de gestió i control de l’estat de les poblacions exòtiques i invasores a Catalunya, és esfereïdora pel que fa a les xifres, i perquè ens fa acceptar que el sistema natural en el qual vivim ha canviat irremeiablement.

La Segarra s’estén fins a l’horitzó com un mar infinit de turons suaus i arrodonits que es fonen amb la immensitat del cel. No hi ha grans muntanyes ni boscos, tan sols una gran extensió de camps de cereals —sobretot blat i ordi— esquarterada per camins i esquitxada puntualment per alzines, castells i petits llogarets empedrats coronats per campanars.

Quan la Sílvia mira enrere i recorda l’any que va passar fent un voluntariat a Políkastro, a Grècia, hi ha una imatge molt potent que li ve al cap. És durant la celebració del Nowruz, el cap d’any iranià, que marca l’arribada de la primavera. Davant del camp de refugiats, una gran foguera crema mentre al seu voltant la gent balla danses de diferents tradicions. No hi falta ningú: persones refugiades, voluntaris internacionals i també veïns del poble.

“Així és com ella arribava a l’escola”, diu Anna Crusellas i Serra, neboda de la mestra Àngela Crusellas i Soler (21 d’agost de 1918 – 8 de març de 2011), mentre ens ensenya una fotografia de la seva tieta asseguda en un tractor. Per arribar a l’escola de Sant Joan d’Oló, a la comarca del Moianès, ben a prop d’Avinyó, l’Àngela aprofitava el tractor que transportava la gàbia del verro, que es feia servir en l’intercanvi de mascles reproductors entre masies per evitar-ne la consanguinitat.