La Mira

Quan Jaume Renedo anava a l’escola i li preguntaven de què treballaven els seus pares, ningú no l’acabava d’entendre. “Que lloguen plats i coberts?”, s’estranyaven. “Menjar amb el plat d’un altre? Quin fàstic!”, afegien sovint. Era una reacció que ja havia sentit la seva mare quan era petita: “És que la gent no té els seus propis plats?”, es preguntaven, escandalitzats, com si fos una idea incomprensible.

“Ens ha sortit un bolo per a demà a Madrid.” El missatge arriba menys de vint-i-quatre hores abans de l’entrevista. L’envia en Joan, el germà i mànager de Santi Serra, que s’encarrega d’organitzar-li l’agenda professional. Uns dies abans ja n’havíem ajornat una altra pel mateix motiu: una agenda que s’omple. No serà fins al tercer intent que aconseguirem arribar a la finca que Serra té a Llagostera. Quan hi fem cap són les dotze del migdia. L’olor de fenc i d’herba humida impregnen l’aire.

Abans que Santi Serra aparegui, la finca ja fa estona que bull d’activitat. Els cuidadors alimenten els cavalls, un veterinari travessa el pati carregat de material i els primers renills ressonen entre les quadres. L’olor de fenc es barreja amb la de l’herba humida, mentre el repic dels cascs sobre la sorra marca el ritme del matí. Als prats, els frisons pasturen amb una calma gairebé solemne.

Viatgem al 1924. Som a la Casa de l’Ardiaca, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Davant nostre hi ha una antiga guia telefònica: les pàgines del vell telèfon. En girem els fulls. Cada pàgina és una invitació a trucar al passat.

L’any 1887, l’inabastable i polifacètic Eduard Toda, diplomàtic del Govern espanyol, entre les moltes ocupacions que va tenir al llarg de la vida, desembarcava al port de Càller per exercir de nou vicecònsol a l’illa de Sardenya. A aquest destí, menys llunyà, ambiciós i exòtic que els anteriors —Egipte o l’Àsia oriental—, l’hi enviava el seu cap, Víctor Balaguer, ministre de Foment i Ultramar del govern de Práxedes Mateo Sagasta.

N’hi ha a la majoria d’esglésies, ermites i santuaris d’arreu de Catalunya. En la tradició cristiana, els exvots són ofrenes que els fidels dediquen a Jesucrist, a la Verge o a un sant per complir una prometença o per agrair un favor rebut. En el cas d’una població marinera com Sitges, molts dels exvots conservats al santuari de la Mare de Déu del Vinyet, que es remunta al segle XIII, són petits retaules que immortalitzen naufragis, tempestes o enfrontaments amb pirates i corsaris.

“Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya.

Els mariscals de la nissaga francesa del ducat de Noailles, Anne Jules (1650-1708) i el seu fill Adrien Maurice (1678-1766), sembla que mai varen tenir del tot clar què significava el manament “no robis” (Èxode 20,15). Bé, no l’acabaven de tenir clar o directament estaven convençuts que en quedaven al marge per la seva impunitat aristocràtica, que, a efectes pràctics, els situava en un altre planeta a l’hora d’actuar com un calavera de l’Antic Règim.

Catalana, republicana, bollera i feminista. Folklòrica, descarada, kitsch i esbojarrada. Damunt de l’escenari, tant pot vestir amb una Moreneta brodada al pitram com ballar “La santa espina” entre ràfegues de fum i música electrònica. Alguns assistents d’entre el públic, sovint persones grans despistades pel reclam dels cuplets, marxen alterats a mig espectacle. Altres es queden sense paraules, entre lletres picants i llums làser. I a ella li encanta. Li encanta provocar, alterar i seduir.

Blog Una nova edició en versió paper, la catorzena, que reuneix relats diversos per llegir amb calma durant les vacances La nova edició de la revista impresa de LA MIRA ja és aquí. Un número que recull una selecció d’algunes de les històries publicades al magazín digital durant els darrers mesos i que convida, una vegada més, a aturar-se i llegir de manera reposada.