Oriol Lleonart Padrell

L’any 1887, l’inabastable i polifacètic Eduard Toda, diplomàtic del Govern espanyol, entre les moltes ocupacions que va tenir al llarg de la vida, desembarcava al port de Càller per exercir de nou vicecònsol a l’illa de Sardenya. A aquest destí, menys llunyà, ambiciós i exòtic que els anteriors —Egipte o l’Àsia oriental—, l’hi enviava el seu cap, Víctor Balaguer, ministre de Foment i Ultramar del govern de Práxedes Mateo Sagasta.

Durant més d’un segle, a Olot no només hi han nascut olotins i olotines. De fet, si nosaltres, forasters, goséssim esmentar quins han estat els olotins més internacionals, més reconeguts i populars Garrotxa enllà, no parlaríem pas de persones, directament, sinó d’imatges i figures fetes per artesans olotins.

Més enllà de polisèmies diverses, allò que defineix un ofici, en el sentit professional de la paraula, és el treball manual. Aquell que requereix una art mecànica, unes tècniques i uns coneixements específics, apresos, bàsicament, a través de la formació educativa de la pràctica que converteix l’aprenent en mestre. L’altre tret que dona sentit a l’ofici és la funció que té, és a dir, l’esperit de servei a la comunitat, al client, que no és —o era— més que el veí.