Ada Castells

Mira, tu, no tinc una altra manera de dir-ho: levito. No gaire. Només un centímetre de terra, però ja és suficient per no notar cap fricció quan em desplaço. Per no semblar rara, continuo fent passos. La gent no ho nota. Demà quedaré amb la meva germana per dir-li-ho. Ja no puc retenir més l'anomalia per a mi sola. No em creurà, però quan l'hi ensenyi no tindrà altre remei que acceptar-ho. Em plantaré, és un dir, davant d'ella i es posarà nerviosa: —¿Què? —¿No ho veus? —¿Vestit nou?

Tinc una frase encastada al cervell. M'ha picat aquesta nit. N'he notat el fibló de la primera paraula. Segur que no comença per una lletra de contorns rodons, no és una C ni encara menys una O. Pot ben bé ser una J amb el seu ganxo d'ham o, potser, una més improbable X, amb la doble pinça de cranca. Segur que és una frase llarga perquè m'ha arribat a l'hipotàlem, que controla la gana, la set, les ganes de sexe, el son i, per si encara fos poc, l'estat d'ànim.

Vivia aterrada pel seu malestar. El drama podia esclatar en qualsevol moment i pel motiu més mínim. Si un mosquit entrava a l'habitació, si la porta no ajustava prou bé, si no hi havia la gerra d'aigua a la nevera, l'estirabot trencava el silenci de la casa. Normalment era un cagundéu que a ella li trepanava les orelles i els sentits. Recordava la veu suau del seu avi: "No malparlaràs de l'Altíssim" i mirava quell home, que un dia havia estat el seu i ara no sabia ni de qui era.