Catorze

El 4 de setembre és l'efemèride de personalitats com Vicent Andrés Estellés i Edvard Grieg: "m'he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m'agrada la taula" Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924 i va morir a València el 27 de març de 1993.

Ginestà i Nil Moliner han publicat ¿Amb qui estaràs?, una cançó que parla del que íntimament ens podem preguntar quan acaba un amor. El protagonista recorre Barcelona buscant records fins arribar al balcó de la persona amb qui havia compartit els dies. És aleshores quan es diu: ¿què deu estar fent?, ¿com continua la seva vida?, ¿amb qui viu nous moments? Ara trec el cap d’entre la boira i m’he trobat un tros d’allò, bocins del cor que són la nostra història. M’ensopego amb ells tota l’estona.

Guillem Gisbert el 13 de novembre publicarà el seu segon disc en solitari. Aquí en teniu el primer avançament: Vull dir-ho ara, que si no després les coses es compliquen. He vingut desacomplexadament i gairebé exclusivament pel drama. Soc un purista, un caçador d’emocions destil·lades i tinc una idea bastant clara de com hem de fer les coses. No m’interessa la tècnica, menyspreo els processos, mai vaig llegir-me un llibret d’instruccions, –quan la vida no va m’atabalo i em poso a pitjar botons.

Que reDOpiquin les campanes i que avFAui repiquin fort, que desSOLpertin la comarca amb el seu reFApicar de DOmort. I que esDOcampin la notícia que a tots FAens gelarà el cor. A l'hoSOLme més vell del poble aquest maFAtí l’han trobat DOmort. Sembla LAmque encara el puc veure en el SOLseu etern vaivé DOanant de banda a banda del carFArer. FAAvui ens ha deixat, però REmdigue'm si saps qui serà el seSOLgüent. S'ha SDOmort, s’ha mort, l'home més vell del poble, s’ha FAmort, s’ha mort.

De vegades penso que tots plegats ens hem pujat a un carro d’aquests que hi ha a IKEA. Tot rodant com pot, una mica nyigui-nyogui, el moblet auxiliar ens porta a la deriva. Pel camí anem paint que ens estimbarem d’una manera decorativa, gens espaterrant, pràctica. La caiguda no arribarà a la categoria de muntanya russa, ni pànic ni crits ni bellesa. És una apocalipsi d’estar per casa, una coseta d’anar cap avall, com si ara ens toqués extingir-nos, ves quin remei.

Hi ha persones que, suposo que per fer-se passar la pena o la vergonya, riuen quan expliquen que de petits la mare es treia la sabatilla per escalfar-los. Però encara que l’anècdota vagi precedida per una animalada de l’alçada d’un campanar o seguida d’un és que jo era molt gamberra, no trobo que faci gràcia. Encara que hagin passat cinquanta anys.

Un 19 de juliol, ara fa noranta anys, l’escriptor i dibuixant Apel·les Mestres moria a casa seva, al passatge Permanyer (com són les coses! Avui, en aquest passatge de Ciutat Vella no hi viuria cap escriptor local; només hi tenen cabuda els cafès d’especialitat i establiments semblants). Un juliol, ara fa noranta anys, Franco va fer el cop d’estat que conduiria a la fi de la Segona República i a l’inici de la Guerra Civil.

Té els cabells negres i uns llavis carnosos que serien l’enveja d’aquest món occidental tan boig. Uns ulls ametllats, foscos de color, però lluminosos pel que fa a allò que transmeten: honestedat i confiança. Es diu Ujwal i durant uns dies viu en un petit autobús. N’és el vigilant i ha de tenir cura que el vehicle no es quedi mai sol; no perquè hi hagi risc que robin, al Nepal no hi ha aquesta mena de perills, però sí que l’abonyeguin i no se’n facin càrrec.

"Els idus de març, la preciosa novel·la de Thornton Wilder, és una font enlluernadora sobre la grandesa i les misèries del poder. L'he comprada moltes vegades en diferents idiomes per compartir el meu estremiment amb amics d'arreu del món, i no recordo ningú que no hagués sucumbit davant aquell doll de bellesa", deia Gabriel García Márquez. A Roma, en els mesos previs al seu assassinat, Juli Cèsar és l'epicentre d'un escenari d'intrigues polítiques, passions ocultes i dilemes morals.

¿Com és una persona quan ja no li queda res? ¿Què té en comú amb els altres, que són l'argamassa de la societat perquè tenen família, béns, una vida? Un home sense una vida que corri per davant seu, ¿què és? Aquesta pregunta travessa tota l'obra de Beckett, que la va explorar fins a l'obsessió tot imposant-se la mateixa regla que els seus pòtols —no tenir res on agafar-se— sense deixar de creure que la comunicació és possible.