Clàudia Codina

El raig de sol que retalla el final del penúltim túnel de la C-33 i la mà experta que promet un fins aviat mentre tremola. La falta de tensió dels músculs intercostals i el no saber què és tenir mal de cap. Sopars i dinars on cada any s’hi està més estret: falten cadires. El cel blau d’un dilluns de febrer i el vagó de metro entrant a l’andana just quan acabo d’arribar. Mirar-te quan cuines i quan dorms, sempre per aquest ordre.

“A la ciutat s’hi està sol perquè el món està fet d’estranys i ser estrany rodejat d’estranys i caminar silenciosament guardant els secrets propis i imaginant els secrets de la gent que passa és un dels luxes més austers (…) En petites dosis, la malenconia, l’alienació i la introspecció es troben entre els plaers més refinats de la vida.” Rebecca Solnit, Wanderlust El primer dia que passo dotze hores sense articular ni una sola paraula el coll em fa mal.

A l’hivern es passa molt més fred als països on durant la resta de l’any fa més calor, em dic en veu baixa. La sentència l’emet l’hemisferi esquerre del meu cervell una tarda de gener qualsevol a casa mentre noto la pressió glaçada de la cadira del menjador al final de l’espinada. Mentre els meus dits d’ungles liles llargues sense pintar llisquen sobre les pàgines d’un llibre que fa setmanes que hauria d’haver acabat i un te amb llet fumeja per primer cop sobre la taula de fusta.