Maria Escalas

Sempre he pensat que els matrimonis són com les croquetes: més o manco tothom les fa igual, però a cada casa tenen un gust diferent. Hi ha una base més o menys comuna, i després cadascú hi posa un toc que les fa diferents. Una altra cosa que fa que siguin semblants és que tothom hi té alguna cosa a dir. Per exemple, fa molta gràcia que als casaments per l’església els preveres, que no s’han casat mai, insisteixin en la necessitat d’estar units en l’adversitat.

Aquest estiu implacable i feixuc que hem passat ens ha dut a casa un regal enorme: després d’anys de negociacions i pactes, finalment hem arribat a un acord i ens ha arribat, esporuguida i prima com una mala cosa, una gateta de tres mesos que havien surat donant-li biberó, perquè fou trobada en un contenidor dins una bossa de plàstic quan tenia poc més d’un dia de vida. Suposo que tots els que tenim peludets a casa els trobem macos.

Cada vegada que agaf la barca pens: “Ai padrí, si em veiessis”. Llegeix-lo tot Record la seva mà morena a la canya del timó, tremolant suaument al ritme del motor, el seu capell fermat amb una corda, la senalla on duia els ormejos, la banyera bruta de tinta de calamar. Els meus padrins tenien una barca quan això no era una eina d’ostentació i per un amarrament no es pagava el preu salvatge d’ara.