Sandra Roman Belinchón

Abans que Santi Serra aparegui, la finca ja fa estona que bull d’activitat. Els cuidadors alimenten els cavalls, un veterinari travessa el pati carregat de material i els primers renills ressonen entre les quadres. L’olor de fenc es barreja amb la de l’herba humida, mentre el repic dels cascs sobre la sorra marca el ritme del matí. Als prats, els frisons pasturen amb una calma gairebé solemne.

A quarts de dotze del matí d’un diumenge d’abril, a les entranyes del Casinet d’Hostafrancs hi comença a bategar una agitació especial, transcendent, d’aquelles pròpies dels dies en què la rutina i la constància de la feina feta, de la pràctica, dels detalls, prenen més sentit i importància que mai perquè surten a l’escenari, a la plaça, a lluir-se. Gandalles i mantellines, cobriespatlles, davantals i faldilles substitueixen els pantalons i la samarreta de cada assaig.

Març de 1870. Gràcia, encara un municipi independent, és la segona ciutat de Catalunya en població. La vila és densa, amb carrers estrets atapeïts de pisos petits habitats per menestrals, botiguers i, principalment, proletariat. Gràcia ha crescut i s’ha industrialitzat en els darrers vint anys, i el seu teixit associatiu, amb entitats que sobreviuran fins al segle XXI, és sòlid i viu. Un anunci del Govern, però, trenca la normalitat de les classes populars gracienques.